Arbeit macht frei, el treball us farà lliures

Aquesta frase era el primer que veien els presoners dels nazis que entraven al camp de concentració de Dachau, prop de Munic. Per què estaven empresonats? Els motius són diversos: pel fet de ser jueus, gitanos, socialdemòcrates, comunistes, democratacristians, indigents, republicans espanyols, membres de les brigades internacionals, intel·lectuals opositors al règim, religiosos opositors al règim i, en definitiva, tot aquell que no entrés en el seu món "racialment" i ideològicament homogeni.

Aquest estiu vaig poder visitar el camp. No és agradable, però visitant el recinte i l'exposició (que no vaig poder acabar al pretendre llegir la totalitat dels textos exposats), un esdevé molt més conscient dels fets que hi van succeir que amb una classe d'història, per detallada que sigui.

El camp de Dachau té dues peculiaritats respecte als altres: va ser el primer camp de proporció considerable a Alemanya (1933), i va ser des d'aquest camp, que Theodor Eicke , Obergeuppenführer de la 3ª Divisió SS Totenkopf va exportar als altres els mètodes més brutals de l'època, tant pel que fa a execució, com a tortura i, sobretot a la constant humiliació, intimidació i alienació de la dignitat humana dels presoners.

Al camp de Dachau s'hi va construir una càmera de gas però no és té constància que fou utilitzada. Els presoners eren utilitzats com mà d'obra esclava per a la fabricació de municions per a l'exèrcit alemany. No obstant això, les morts de presoners eren quelcom habitual, les causes més freqüents eren l'assassinat indiscriminat per caprici dels guàrdies de les SS (especialment freqüent entre jueus i dirigents comunistes), la mort per esgotament o fam (els presoners estaven molt malament alimentats, sobretot els darrers mesos de la guerra, i sovint se'ls feia treballar en feines dissenyades per a la seva mort d'esgotament com ara la construcció de blocs de ciment enmig del no-res i la constant mobilització cap a enlloc de grans peces metàl·liques (el fet d'estar fent una àrdua labor sense cap mena de sentit no era atzarós, sinó que tenia com a objectiu desmoralitzar als esgotats presoners)), i, en el cas dels presoners soviètics, els afusellaments col·lectius sistemàtics.

A continuació penjo un enllaç en que es parla d'un esdeveniment del que no vaig veure'n menció al camp (potser perquè no vaig completar la visita fins al final?), la coneguda com "massacre de Dachau", en que alguns dels soldats americans que van alliberar el camp van executar sumariament un nombre indeterminat de soldats de les SS una vegada s'havien rendit (alguns mentre ho estaven fent) . Suposo que aquest fet queda borrós a ulls de la memòria per això que tots sabem: la història l'escriuen els vencedors.

He intentat expressar de la manera més fidel que he pogut la informació no pictòrica que més m'ha impactat, no m'estendré més, així que adjunto a continuació la web del memorial del camp de concentració de Dachau i recursos fotogràfics de Wikimedia Commons.

Bon estiu a tots

Dèficits democràtics d'Espanya. Capítol II Sistema electoral

En aquesta entrada explicaré breument el funcionament del sistema electoral d'Espanya (en les eleccions generals al Congrés) i les conseqüències que té sobre la representativitat política i en darrer terme el sistema de partits estatal.*

Per a obtenir una idea general del funcionament del sistema electoral a Espanya analitzarem 4 factors principals del sistema electoral:

• Circumscripció. A Espanya, la circumscripció electoral és la província (en les eleccions generals al Congrés). Cada província té al menys 2 escons (excepte Ceuta i Melilla que en tenen 1), la resta d'escons es distribueixen en funció de la població.
  
• Forma de vot. Llistes tancades i bloquejades (no podem triar els diputats de manera separada ni canviar l'ordre de preferència sinó que votem a candidatures unitàries, és a dir a una llista electoral d'un determinat partit amb tots els noms que s'hi presenten).
  
• Fòrmula electoral. La fòrmula electoral aplicada al recompte de vots en les eleccions generals al congrés és la llei d'Hondt.
  
• Llindar electoral. Per a que un partit entri en el repartiment d'escons cal que aquest obtingui un 3% dels vots vàlids (vots a candidatures i vots en blanc) de la circumscripció (província).

Aquests elements poden trobar-se explicats en termes jurídics en aquest enllaç a la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de Juny, del Règim Electoral General, Títol II, Capítol III. També hi trobareu un exemple d'aplicació de la Llei d'Hondt.

Passem ara a analitzar els efectes d'aquest sistema electoral.

El llindar electoral s'utilitza amb el pretext d'evitar una "excessiva fragmentació" del sistema de partits, naturalment ens ho empassem, sense preguntar-nos "excessiva per a qui?" o, fins a quin punt val la pena un sistema de partits estable si no és representatiu? Aquesta eina acompleix la seva funció: en les circumscripcions on hi ha més escons en joc (les més poblades), partits que en altres províncies obtindrien representació són privades d'aquesta degut al llindar electoral.

L'establiment de circumscripcions provincials implica un repartiment d'escons no proporcional, i la sobrerepresentació d'algunes províncies (i infrarepresentació d'algunes altres). Les tres principals conseqüències de l'establiment de circumscripcions provincials són:

1. El reforçament del bipartidisme (sobretot en les circumscripcions de pocs escons).
   
2. Incentiu a la concentració del vot. El sistema també beneficia als partits d'àmbit regional o provincial (que obtenen molts vots en determinats territoris).
3. Perjudici als partits d'àmbit estatal minoritaris (que veuen perjudicada la seva representació per la dispersió del seu vot).

La fòrmula d'Hondt està pensada per a sistemes proporcionals, però no ens confonguem, el sistema electoral espanyol actua com un híbrid entre el sistema proporcional i el sistema majoritari, i com hem vist, l'aplicació d'una fòrmula electoral representativa per part d'un sistema electoral de moltes petites circumscripcions reforça l'aparició de majories i, en darrera instància, del bipartidisme.

Les llistes tancades i bloquejades reforcen la idea de partits com unitats disciplinades i, malgrat que els diputats no estàn sotmesos al mandat imperatiu, a la pràctica actuen com si ho estiguessin. Això implica que el ciutadà vota candidatures, és a dir que el ciutadà ignora la majoria dels diputats als que està votant.


El sistema electoral espanyol afavoreix els dos partits majoritaris i ha patit poques modificacions al llarg del temps (cap canvi important de l'estructura, llevat en el cas del Senat). Qui pot canviar el sistema electoral en l'actual "bipartidisme imperfecte", en el qual, sigui del color que sigui el governant, aquest no canviarà el sistema electoral? Els ciutadans. Si els ciutadans no exigim un sistema electoral més representatiu, ningú ho farà per nosaltres.

*[Nota: l'explicació és una síntesi que omet nombrosos detalls amb l'objectiu d'agilitzar la comprensió general del sistema electoral]

Retorn del feixisme?

Gràcies a tots pels vostres comentaris d'ànim respecte les temudes dates de Juny. Acabats els exàmens i havent obtingut qualificacions força satisfactòries, torno a la càrrega.

En primer lloc, us convido a llegir la XII disposició de la Constitució d'Itàlia.

Tot seguit us vinculo a dos articles que van sortir fa uns dies:

1. Patrulles neofeixistes a Itàlia.

2. Reactivació de la Brigada Jueva com a resposta.

Fins a quin punt una societat democràtica ha de ser tolerant amb els tics totalitaris? Quina seria la reacció del món si demà es passegessin uniformes de les SA per Munic?

Que Berlusconi permeti això no em sorprèn, especialment després de certs comentaris d'ell i els seus ministres, que la UE ho permeti, més encara, que els ciutadans de la UE ho permetin, més que sorprendrem, m'espanta.

Potser he estat massa alarmista, sincerament desitjo que hagi estat així i que tot plegat quedi en broma, susto o el que sigui, però la creixent radicalització política m'intranquilitza força.

PS: atents a Hondures

Dèficits democràtics d'Espanya. Capítol I Eleccions europees: les paperetes

Primer de tot, demano disculpes als lectors per la falta d'activitat, deguda al període d'examens i presentació de treballs que molts estem vivint aquests dies.

Trobo convenient i necessari informar a qui pugui interessar que les properes eleccions al parlament europeu que es celebraran el proper 7 de juny seran celebrades de manera enganyosa i ocultant informació als votants.

Si premeu aquí trobareu un article que fa un petit resum dels malabarismes que han fet les candidatures en diverses comunitats autònomes.

Aquesta manipulació té cabuda legal en l'article 222 de la LOREG (Ley Orgánica del Régimen Electoral General), que podeu consultar en aquest enllaç.

Retocant una mica el Hurricane de Bob Dylan: couldn't help but made me feel ashamed to live in a land where elections are a game.

Dels incidents de març del 2009 a la Universitat de Barcelona.

Quina vergonya que en una democràcia succeeixin aquests incidents, enlloc de conduir Bolonya com ho han fet alguns països centreeuropeus amb el diàleg i el consens entre sindicats (d'estudiants i professors) i els respectius governs estatals, sembla que vulguem dur la via del conflicte, la via que ha sumit a Grècia en greus conflictes i disturbis que han acabat amb víctimes mortals.

L'actuació violenta d'algun estudiant (a la manifestació del vespre del 18 de març del 2009) no justifica la violència indiscriminada exercida per part dels mossos, que van ferir manifestants visiblement pacífics, no manifestants i periodistes acreditats.

Val a dir també que la successió de fets durant el dia 18 és poc coneguda pel gruix de la societat, ja que els mitjans tan sols van transmetre imatges de la manifestació i càrregues del vespre, que van ser les més dures en les quals les forces policials i alguns estudiants van actuar violentament. Així doncs, s'ignora totalment l'actuació policial de desallotjament, com s'ignora la repressió que van patir els estudiants de la protesta del migdia, una sentada pacífica reprimida amb una violència brutal.

Només cal que escriviu "18 març mossos" o per l'estil al youtube, blip.tv, o altres webs d'intercanvi de vídeos i podreu accedir a vídeos que, de ben segur no heu vist a la televisió, com ara els de la sentada del migdia.

Bolonya és el nom que ha esdevingut popular per a anomenar l'Espai Europeu d'Educació Superior, un intent d'equiparació dels estudis a nivell europeu (amb perspectives que pretenen englobar un àmbit més greu en un futur) que va ser iniciat amb la Declaració de Bolonya el 19 de Juny de 1999.

Quin és el conflicte? Què és "Bolonya"?

Després de la declaració inicial van fer-se’n de moltes altres, i posteriorment cada país ha creat o adaptat les seves lleis d'educació per a fer-se partícip d'aquest projecte. Val a dir que els països tenen força llibertat per a adaptar aquests plans. Ningú es pregunta per què no han estat tan greus els conflictes als països nòrdics? O per què a França els sindicats d'estudiants més importants estan a favor de Bolonya?
Estic preparant una entrada en que inclogui enllaços a aquestes declaracions i legislacions de manera estructurada i ordenada, però no la podré publicar fins d’aquí a un temps.
Recomano per tant informar-se llegint les fonts originals i objectives, i no resums de mitjans de comunicació ni de sindicats o organitzacions.

Yes we can, we can ignore the human rights

Suposo que en el fons sempre m'havia esperat una cosa així, potser hi ha massa expectatives posades sobre la nova administració estadounidenca com per a que puguin satisfer-les.

Aqui podeu veure la notícia.

Estats Units, un dels pocs països que té poder real per a pressionar la Xina en aquest àmbit, cedeix en favor d'interessos comuns davant la crisi. Tindrà relació el fet que la Xina estigui finançant el govern dels Estats Units fins al punt de convertir-se en el seu principal creditor?

Les ONG en favor dels drets humans han protestat, naturalment, però, i la protesta ciutadana? Suposo que a Xina no poden protestar perquè els maten, i aqui, aqui tothom deu estar molt enfeinat mirant els Òscars o remugant per la derrota del Barça.

Regne Unit, democràcia?

Ningú dubtaria en afirmar que el Regne Unit és una democràcia; després d'una breu investigació, he arribat a la conclusió que, o bé ens equivoquem en aquesta afirmació, o bé cal revisar el que entenem per "democràcia".

Organització política
El cap d'estat del Regne Unit és la reina, representant de la corona britànica qui, malgrat no exercir el dret a vet des de 1708, encara el conserva. La majoria de les funcions que la legislació britànica li reconeix són exercides pel Primer Ministre o l'autoritat corresponent. Lluny d'estar sotmesa la Corona Britànica al principi de legalitat, els seus límits principals són la convenció i la tradició. A més a més la reina és la cap de l'església anglicana (el títol formal és el de "Governant suprem" exercint aquest càrrec de manera més nominal que efectiva). Per acabar, cal remarcar que la reina disposa de la prerrogativa de gràcia (indult).

Després d'aquesta breu i incompleta exposició del que per a mi són excessos de poder de la monarquia britànica passarem a analitzar a la Cambra Alta del Regne Unit més coneguda com a Cambra dels Lords. Pel que fa a la composició de la cambra, en primer lloc trobem hi ha els anomenats "Lords Spiritual", un sector de 26 membres que representen a l'Església d'Anglaterra (els representants de Canterbury, Durham, Londres, Wincester i York, sempre seran a la cambra, mentre que els restants representants de la Lords Spiritual són els 21 bisbes de major edat de la resta de les diocèsis). A banda dels Lords Spiritual, també formen part de la Cambra Alta, els Lords Temporal, escollits en part pel Primer Ministre i una altra part es elegida per la pròpia cambra (un cert nombre a proposta pels partits representants i la minoria restant, són elegits per la totalitat dels membres de la cambra). A més, cal destacar que a data d'avui encara existeixen dos càrrecs que són hereditaris: Earl Marshal i Lord Great Chamberlain. I cal remarcar que molts dels membres d'aquesta cambra ho són per haver gaudir d'aquesta condició la seva nissaga, però degut a recents reformes ara ja no s'estendran a la seva descendència.

Una vegada explicada en termes generals la procedència dels membres de la Cambra Alta, passem a descriure quines són algunes de les seves facultats legalment reconegudes. Em limitaré a exposar aquells trets que em semblen més injustos donada la procedència dels seus membres: la Cambra dels Lords pot retardar l'aprovació d'una llei de la Cambra Baixa (Casa dels Comuns) fins a un any, excepte si es tracta d'una llei d'àmbit fiscal, en que el límit és d'un mes. Els poders de la cambra dels Lords estan acotats per lleis i convencions (aquestes es poden incomplir, com ha estat el cas de la convenció de Salisbury el 2005, això ens dona una idea de la seva fragilitat).

Ara podria fer una crida a la democràcia, entesa com a legitimat basada en el sufragi universal, però per a ser més objectius, faig una crida a la coherència.
Considero desproporcionat el poder polític de l'aristocràcia i monarquia britàniques -donats els seus privilegis - , que en altres estats seria un tret característic de la democràcia censataria.